La luna

La luna

Quand la luna es plena, sabe que durmirai pas. ’Laidonc me vau pas coijar dabora. Si fai meschant temps, me bote a brochar, o ben a brodar, o ben a legir, o ben a escotar de la musica, e quand vòle ’trapar mas duermas ai mas ’lumar la television e ’quí sei segura de m’endurmir si talament çò que l’i fan veire es colhon. Mas, quand fai brave temps, me vau botjar dins la sela lonja sus lo balcon e laisse filar lo temps. Me rapele. Me suvene.

Me suvene de quand eria pita (vos parle ’quí de vielh !). Los sers d’estiu aimava plan me ’nar siclar sus lo banc davant la maison a costat de mon pepet. Agachavam la luna. D’abituda m’esmatjava de tot e de ren, bresilhava sens cessar mas, ’quí, sabia que folia ren dire. Lo pepet eria pas platussaire.

La luna me poderava. Eria jamai la pariera. Avia un modelon de noms : chabròla, cornuda, vieilha, rasa, nejada, e quand avia un un grand rond disian « la luna beu ». Quand la ’pelavan la luna plena, m’eria d’eivis que l’i vesia plen de dessenhs e m’esmatjava çò qu’erian. E segur, un ser, poguei pas tener ma linga. Damandei a mon pepet :

- Qu’est-ce que c’est tout ces traits qu’on voit sur la lune ?
- Qu’es pas de las rejas.
- Qu’est-ce que c’est, alors ?
- Qu’es n’òme que porta un fais de boesc sus son eschina.

Ne’n demorei gòrja badada. Sabia que çò que disia lo pepet eria jamai dau vent de gòrja, ’laidonc… ’Laidonc comencei de m’ esbijorlhar e, força de far, ’chabei per lo veire ’quel ’òme, plan segur. Paubre pepet : avia mau trabalhat ! ’Quò siguet ’na colada de questions :

- Y a du bois, sur la lune ? Comme dans le petit taillis ?
- Sabe pas.

Si lo pepet zo sabia pas, ’laidonc degun zo sabia. Ne’n eria segura.

- Pourquoi il a été chercher du bois ?
- Volia chaufar lo forn.
- Pour faire son pain ?
- Òc-es.

’Quel òme lai, sus la luna, ’quò me’n balhava…

- Mais il est sur le bord et il va tomber !
- Mas non, pita. Son vargier es jargassat.

Eria pas si talament segura qu’un plais de rumecs poguessa lo gardar de tombar, mas...

- Mais comment il a fait pour y monter ?
- A prengut ’n’eschala.

Me calculei un brave moment per saubre ente diable l’òme avia pogut trobar n’eschala prolonja per montar sus n’haut.

- La grande échelle qui est dans la grange ?
- Òc-es.

Totparier… Eria pro bela ’quela eschala, segur, mas montava mas d’aicianta la teulada. E de la teulada d’aicianta a la luna… Me venguet ’na dobtança… Aitanben, quand la memet venguet se sicliar sus lo banc, poguei pas m’empaichar sens li damandar :

- C’est vrai que l’homme qui est sur la lune avec son fagot sur le dos y est monté avec la grande échelle qui est dans la grange ?

Ma memet s’espofidet :

- Mas non, pita. Qu’es lo Bon Diu que lo l’i envoïet.
- Comment il a fait ?
- Li fotet un còp de pè dins lo cuòu.
- Escota pas çò que ditz lo pepet. Lo Bon Diu chastiet ’quel òme causa que volia trabalhar un diumenc non pas ’nar a la messa ; ’laidonc lo metet sus la luna per fin que lo monde lo viguessen e, entau, se rapelar la causa de sa damnacion.

Zo sabia plan que folia pas trabalhar lo diumenc perque un jorn que damandei a ma memet de m’aprener brochar ’la me respondet : « N’autre jorn, pita, perqu’aüei qu’es diumenc e si brochavas riscarias de picar los pès dau Bon Diu emb tas ’gulhas ».

Barrei mon clapeton un momenchon, queraque esbeluiada causa de la presencia dau Bon Diu dins ’queu afar. Mas ’quò duret pas e tornei far :

- Mais, pépé, peut-être que le Bon Dieu va t’envoyer sur la lune toi aussi parce que tu ne vas jamais à la messe le dimanche ?
- La messa qu’es mas per los borgés.
- Barra-la, vielh fadard ! Lo Bon Diu veu tot, sapt tot, e sapt plan que po’em pas l’i ’nar causa que l’i a tròp de trabalh a far e que po’em pas laissar sola la vielha mainin qu’es tornada enfantilhatge.
- Oui, mais puisqu’il ne faut pas travailler le dimanche…
- Creses benleu que qu’es ton Bon Diu que vai far la bacada daus pòrcs e que vai jostar la breta dau temps dich que ’nirai auvir las patenòstras de ’queu grand fenhant de curet ?
- Anem, anem, escotas pas ’queu vielh mescresent. Conta mas de las baubis. ’Nam nos coijar, ten, ’quò vauldra mielhs.

Avia beu dire la memet mas, baubis o pas baubis, es ben rare que ’queu ser punhei gaire m’endurmir e montei segur dins la luna coma mon pepet per ’nar veire ’quel ’òme que portava un fais de boesc sus son eschina. En far ’tencion totparier de pas tròp m’apruesmar dau plais per cas que siguesse pas estat ben jargassat...